l’incansable ruta d’una rel,
la majestat ombrívola d’un arbre,
la immediata transparència de l’aigua,
per retrobar-me”
Montserrat Abelló Soler (Tarragona 1918 - Barcelona, 2014) Poeta i traductora. Va néixer l’1 de febrer de 1918, filla segona de Mateu Abelló Roset, enginyer naval de l’armada espanyola, i d’Isabel Soler Gonsé. Era germana de la psicòloga i psicoterapeuta infantil Núria Abelló Soler.
Passà la infantesa entre Tarragona, Cadis, Londres i Cartagena a causa dels desplaçaments laborals del pare. Als sis anys, pel fet de viure a Londres on el pare s’havia traslladat a viure amb la família, va aprendre anglès i aquest idioma, que ella considera com la seva segona llengua, l’ha acompanyada al llarg de la seva vida laboral i literària, per tal com l’anglès li va servir tant per fer d’intèrpret dels brigadistes internacionals, com per treballar de professora.
Durant la seva infància va estiuejar al Mas dels Hostalets al terme de Cabra “Hi havia una terrassa petita, a la banda esquerra, que donava a la part de l’era, a les nits m'agradava estirar-me de panxa enlaire per mirar les estrelles". Així en parla al llibre "El miracle és viure" 2015, Ara Llibres.
En esclatar la Guerra Civil es presentà a les oposicions d’anglès convocades per substituir els professors mobilitzats i les guanyà. Va passar a exercir la docència a l’Institut Salmerón i realitzà una excel·lent tasca de traductora. L’any 1935 ingressà a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona on formà part del cercle d’alumnes del poeta Carles Riba. El gener de 1939 el seu pare considerà convenient marxar del país davant la possibilitat que l’afusellessin per haver treballat per a la República, i la família el seguí a l’exili, primer a França i Londres, i després a Xile, on havia estat contractat per recuperar un dic enfonsat al port de Valparaíso.
A Xile, Montserrat Abelló treballà com a secretària de direcció en una oficina de Valparaíso i com a professora d’anglès a l’escola suïssa Braemer School de Santiago. Allí va conèixer el també exiliat Joan Bofill, advocat natural de Pals, amb qui es casà l’any 1943. Del matrimoni nasqueren tres fills: Mireia, Miquel i Fernando. El naixement l’any 1951 del darrer fill amb síndrome de Down la portà a un recolliment interior que la impulsà a escriure per narrar el que sentia.
L’any 1960, després de vint-i-un anys d’exili, decidí retornar a Catalunya i entrà a treballar com a docent a la Institució Cultural del CIC. La seva poesia, volgudament atemporal i en què no sols es parla de coses concretes, sorgeix d’una constant introspecció i de la necessitat d’explicar allò que l’emociona, ja que per a ella el ritme de la poesia no és altra cosa que el propi de la vida interior, per això la seva és una poesia basada en l’experiència.
Els primers versos que reconeix com a seus els va escriure durant l’última dècada que passà a Xile, però no els publicà fins al cap de dotze anys quan ja es trobava a Catalunya i ho féu sota el títol de Vida diària. Paraules no dites (1981). A aquest primer llibre, i com a poeta, han seguit: El blat del temps (1986); Foc a les mans (1990); L’arrel de l’aigua (1995); Són màscares que m’emprovo... (1995); Dins
l’esfera del temps, que obtingué el Premi de la Crítica Serra d’Or de l’any 1999; Al cor de les paraules: obra poètica 1963-2002 (2002), que aplega el conjunt de la seva poesia publicada en aquells anys i dinou poemes inèdits sota el títol “Indicis d’altres moments”, juntament amb una selecció molt restringida d’alguns poemes traduïts de l’anglès (i que meresqué els Premis Cavall Verd-Josep M. Llompart de poesia, Cadaqués-Quima Jaume i la Lletra d’Or 2003); Asseguda escrivint = Seated Writing (2004); Memòria de tu i de mi (2006), i El fred íntim del silenci (2008).
Com a traductora, cal destacar les seves traduccions d’obres de poetes i escriptors anglosaxons com: Iris Murdoch, Sota la xarxa (1965); Sylvia Plath, Arbres d’hivern (1985), Cartes a la mare (1989) i Ariel (1995) (la traducció de la qual li valgué l’any 2007 el premi Cavall Verd-Rafael Jaume); Adrienne Rich, Atles d’un món difícil. Poemes 1988-1991 (1995); E. M. Forster, Maurice; Dylan Thomas, i, fins i tot, algun conte d’Agatha Christie.
També cal mencionar les traduccions a l’anglès de textos de: Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Maria-Àngels Anglada, Olga Xirinacs o Maria Mercè Marçal, entre d’altres. El seu compromís amb els moviments feministes l’ha dut a publicar antologies de poesia feta per dones com: Cares a la finestra: vint dones-poetes de parla anglesa del segle XX (1993), que es pot considerar com la culminació del seu treball com a traductora i en què es recullen poesies de: May Sarton, Muriel Rukeyser, Gwendolyn Brooks, Denise Levertov, Anne Sexton, Adrienne Rich, Sylvia Plath, Margaret Atwood, Alice Walker, Rhea Tregebov, entre d’altres, i a participar en llibres col·lectius com ara: Cartografia del desig (Quinze escriptores i el seu món) (1998), Memòra de l’aigua (Onze escriptores i el seu món) (1999) i Paisatge emergent (1999).
Ha rebut un bon nombre de premis i distincions entre els quals destaquen, a més dels ja mencionats: la Creu de Sant Jordi (1998), el premi Jaume Fuster dels escriptors catalans a la trajectòria literària, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya a la trajectòria artística, tots tres l’any 2008.
Montserrat Abelló diu d’ella mateixa que és una persona tímida, però apassionada, que ha viscut cada etapa de la seva vida intensament, i que escriu per l’amor que sent per les paraules.
La Montserrat va morir el 9 de setembre de 2014 a Barcelona.
Una dona excepcional, optimista i positiva. “La família Abelló extensa (tots els cosins i cosines de la Montserrat Abelló i els seus descendents) mantenim encara forts lligams sentimentals amb el Mas dels Hostalets” Mireia Bofill, filla de la Montserrat.
Biografia extreta de: Salvador-J. Rovira i Gómez. BIOGRAFIES
DE TARRAGONA, Volum I – II - III.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada