Qui va ser el mestre Salvador Escarré?

Aquesta és la pregunta amb què ens interpel·la el cartell d'aquest esdeveniment. 

Encara que a Cabra, com a molts altres pobles, hi ha un "cal Escarré", el cert és que no hem trobat encara, ningú, que se'n digués de cognom.

Aquest cognom apareix doncs a Cabra, de la mà d'en Salvador Ignacio Pedro Escarré Batet, té un origen alienígena i de fet no deixa continuïtat a la població.

Tot el que direm a continuació, ho hem descobert en documents. Això vol dir que en alguns casos podrem complementar la memòria viscuda de la família i dels presents i en altres casos, fins i tot entrar-hi en contradiccions. Demanem, doncs, una certa comprensió.

Qui va ser doncs en Salvador Escarré Batet?

A Cabra, per la gent del poble, aliena a la família, en Salvador Escarré Batet, va ser el mestre. L'home que es dedicava a la seva professió amb passió, aquesta vocació el va portar finalment a ser nomenat "Inspector Jefe Provincial"a Alacant. Un gran defensor de la seva professió. Per altres, un home de grans conviccions morals cristianes que expressava en tots els seus nombrosos escrits, per altres un advocat que no tenim notícies que arribés a exercir...

Per la "Junta del remplazo del 1920" era un mozo con una talla de 1,76 m, de 84 mm de tórax, (suposo que devien ser cm) pelo castaño, cejas pobladas, ojos pardos, nariz chata, barba cerrada, boca grande, color nano, frente despejada, aire marcial. En conclusió i en paraules de la Junta "Inútil por defecto físico". De fet, tenia miopia, com suposo també tenia el seu germà gran, en Josep, que també es va deslliurar del servei militar per "defecto físico".

D'on venien els Escarré?

Com totes les famílies, els Escarré tenen un llarg recorregut. Trobem aquest cognom, escrit de diferents maneres:

  Esquerrer, Escarré, Escarrà. 

Finalment, Escarré és la més consolidada avui dia.

El primer registre que he trobat, Joan Esquerrer i la seva esposa Maria, arriben des del bisbat de Comenge, regió històrica d'Occitània, Alta Garona, entre Foix i Tarbes, a començaments del segle XVII. En el document original el cognom està escrit amb "qu" malgrat que en aquest període coexistien Escarré, amb "ca", a Occitània.

No devien ser ells els únics Esquerrer, que emigren cap al Principat, perquè es descobreixen Esquerrer escampats per Catalunya des d'un segle abans, encara que no he pogut establir de moment cap vinculació entre ells. La immigració des de l'Occitània cap al Principat, va començar molt abans que esclatessin les guerres de religió, catòlics contra hugonots. Des del segle XV fins al segle XVIII, la gent emigrava per misèria, per superpoblació, cap a les terres del seu sud que eren més prometedores, amb possibilitats econòmiques per les manufactures i el comerç, a més hi havia una certa despoblació i com a conseqüència hi faltava mà d'obra. Naturalment, la persecució religiosa va incrementar aquest flux migratori.

Un fill d'aquest matrimoni, en Pere Escarré, va obtenir un permís d'un oficial de Tarragona, Joseph Miret, per casar-se a Valls, amb la Maria Vilamajor. El que podria pressuposar que estava en situació militar, ja que per dates estava propera la Guerra dels Segadors. Eren temps de gran inestabilitat política i militar.

De vegades, no sempre, tenim la sort de trobar documents que a més a més de ser útils, són bonics i aquest és un dels casos. És el registre eclesiàstic del casament del Pere Escarré esmentat.

No és, però l'estètica la que ens porta a reflexionar sobre el document sinó la població que descriu com a origen dels pares. Si ho llegim com Sendonaig, resulta que no trobem cap població al bisbat de Cominges amb aquest nom o semblant. En canvi, si hi ha molts Escarré a la població occitana de Sentein... Podria ser que una declaració oral amb accent occità, hagués portat al vicari de Valls, Antoni Colbero, a una transcripció errònia? No ho sabrem mai... o potser sí...

El fill d'aquest Pere, en Jaume Escarrà Vilamajor, ja és nascut a Picamoixons i es casa a Valls amb una noia també de Picamoixons, la Magdalena Thomas.

Per l'abundància que hi ha del cognom Escarré a Picamoixons, probablement alguns Escarré s'hi devien establir, passant més tard alguna d'aquestes famílies a Valls al primer quart del segle XVIII. Hi ha molt pocs Escarré en els registres de Valls, el que explicaria que vinguessin d'aquella altra població. A partir d'aquest moment, els avantpassats paterns del mestre Salvador Escarré Batet ja són tots de Valls.

Els Escarré, segueixen actualment presents a l'àrea de la Catalunya del Nord.

Entre els oficis dels avantpassats del mestre, hi trobem son pare, forner, son avi teixidor i la resta pagesos. Son pare, en Salvador Escarré Ballart, tenia un forn a Valls, al carrer de sant Antoni número 49, al barri antic. El forn en deien Escarré, però els veïns deien que anaven a comprar el pa a ca la Peregrina. Com passa en aquests negocis familiars, el pare es devia ocupar de l'obrador i la mare atenia la botiga. Com que l'establiment tenia dos pisos i una golfa, és raonable pensar que el mestre va néixer en aquest edifici.

El 2010 ja es veia un negoci tancat, dedicat a la pastisseria, però la casa era dempeus.

Aquest forn, en tant que Escarré, va estar actiu fins als finals dels anys vuitanta i va ser traspassat als B. Cantó que figuren en el rètol, però finalment tancà. Encara hi ha memòria viva de llur existència. L'edifici està actualment tapiat i enrunat. Com es pot veure en la fotografia era una botiga molt estreta amb una façana que no arriba a 3 m, però que amb una llargada de gairebé 30 m arribava als 140 m².

Jordi Juncosa

abril de 2022

En record del mestre Salvador Escarré Batet

El poble de Cabra va organitzar una trobada en homenatge al mestre Salvador Escarré Batet, el dia 9 d'abril de 2022. Afegirem al nostre blog alguns dels documents de la trobada així com el cartell on figura la fotografia dels nens i nenes de l'escola de Cabra, a principis dels anys trenta del segle vint.

 

Salvador Escarré Batet, mestre de Cabra o a Cabra?

Els que ens motiva trobar coses de Cabra i compartir-les, tenim un bon amic que tot el que troba en referència a Cabra ens ho envia: es tracta del Josep M Vallès, que busca coses de l'Espluga de Francolí en tots els arxius que pot. Aquesta és una bona religió, la de compartir la recerca, tot i que no té massa seguidors. Potser arribarà un dia que tot el que un serva per orgull personal i no ho publica farà la fi de l'escanyapobres. Queda dit.

En aquest cas el Josep M ens tramet un escrit publicat per un tal Salvador ESCARRÉ BATET de Cabra del Camp(o), el setembre de 1929, a EL MAGISTERIO TARRACONENSE, una publicació professional o sectorial desconeguda per molts de nosaltres.

L'escrit porta per títol EL VERDADERO CAMINO. Al primer paràgraf, el sota signant s'identifica com "Nuestra condición como individuo del Magisterio Nacional ...". Es tracta doncs d'un mestre que aprofita la publicació per queixar-se precisament que les reclamacions de millora entorn del ram dels mestres: si les publiquen als seus propis periòdics, només les llegiran els mestres i no qui correspondria que és a l'administració que hi ha de posar remei. Curiós article el del cabrenc, carregat de raó i d'actualitat.

La pregunta que deixem a l'aire per a altres investigadors és: aquest Salvador Escarré Batet, era fill de Cabra o bé era el mestre de Cabra, almenys el setembre de 1929? Ambdós cognoms poden ser de Cabra. Ca l'Escarré és al carrer Fondo (amb nom oficial de les Sales) i de Batet en trobem a diverses famílies del poble.

Ho deixem a l'aire, tot i que no perdrem l'ocasió de preguntar-li al convilatà Jordi Juncosa, expert en la matèria, si ens en pot fer cinc cèntims. Bona Candela!

 

Homenatge poètic i musical a Cabra a la poetessa tarragonina Montserrat Abelló

Notícia publicada a El Vallenc, 30 juny de 2018

Dins del cicle d'actes que es fan en l'Any Montserrat Abelló -any de celebració del centenari del seu naixement-, poeta tarragonina, però amb vinculació amb Cabra del Camp, aquest dissabte 30 de juny, a les 7 de la tarda a la Sala del Sindicat de Cabra del Camp s'ha dut a terme un acte de record i homenatge a la seva persona.

L'acte, organitzat per l'Associació de Dones de Cabra del Camp en col·laboració amb l'Ajuntament, ha comptat amb la lectura musicada de poemes de la poeta a càrrec de Josep Fontova, Carme Rovira i Rosabel Bofarull, i amb un concert sota el nom "Espero meravelles" a càrrec dels artistes Mirna Vilasís i el Xavi Múrcia.

En ell s'ha comptat una trobada de familiars de Montserrat Abelló de diferents branques de la família Abelló. Cal destacar a l'acte s'ha visitat el Mas dels Hostalets, dins del terme de Cabra, el mas on Montserrat Abelló havia estiuejat de petita.

 

Montserrat Abelló i Soler, en el record

 “M’és necessari l’ordre vegetal de les espigues,
l’incansable ruta d’una rel,
la majestat ombrívola d’un arbre,
la immediata transparència de l’aigua,
per retrobar-me”
 

Montserrat Abelló, Paraules no dites, 1981

Montserrat Abelló Soler (Tarragona 1918 - Barcelona, 2014) Poeta i traductora. Va néixer l’1 de febrer de 1918, filla segona de Mateu Abelló Roset, enginyer naval de l’armada espanyola, i d’Isabel Soler Gonsé. Era germana de la psicòloga i psicoterapeuta infantil Núria Abelló Soler.

Passà la infantesa entre Tarragona, Cadis, Londres i Cartagena a causa dels desplaçaments laborals del pare. Als sis anys, pel fet de viure a Londres on el pare s’havia traslladat a viure amb la família, va aprendre anglès i aquest idioma, que ella considera com la seva segona llengua, l’ha acompanyada al llarg de la seva vida laboral i literària, per tal com l’anglès li va servir tant per fer d’intèrpret dels brigadistes internacionals, com per treballar de professora.

Durant la seva infància va estiuejar al Mas dels Hostalets al terme de Cabra “Hi havia una terrassa petita, a la banda esquerra, que donava a la part de l’era, a les nits m'agradava estirar-me de panxa enlaire per mirar les estrelles". Així en parla al llibre "El miracle és viure" 2015, Ara Llibres.

En esclatar la Guerra Civil es presentà a les oposicions d’anglès convocades per substituir els professors mobilitzats i les guanyà. Va passar a exercir la docència a l’Institut Salmerón i realitzà una excel·lent tasca de traductora. L’any 1935 ingressà a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona on formà part del cercle d’alumnes del poeta Carles Riba. El gener de 1939 el seu pare considerà convenient marxar del país davant la possibilitat que l’afusellessin per haver treballat per a la República, i la família el seguí a l’exili, primer a França i Londres, i després a Xile, on havia estat contractat per recuperar un dic enfonsat al port de Valparaíso.

A Xile, Montserrat Abelló treballà com a secretària de direcció en una oficina de Valparaíso i com a professora d’anglès a l’escola suïssa Braemer School de Santiago. Allí va conèixer el també exiliat Joan Bofill, advocat natural de Pals, amb qui es casà l’any 1943. Del matrimoni nasqueren tres fills: Mireia, Miquel i Fernando. El naixement l’any 1951 del darrer fill amb síndrome de Down la portà a un recolliment interior que la impulsà a escriure per narrar el que sentia.

L’any 1960, després de vint-i-un anys d’exili, decidí retornar a Catalunya i entrà a treballar com a docent a la Institució Cultural del CIC. La seva poesia, volgudament atemporal i en què no sols es parla de coses concretes, sorgeix d’una constant introspecció i de la necessitat d’explicar allò que l’emociona, ja que per a ella el ritme de la poesia no és altra cosa que el propi de la vida interior, per això la seva és una poesia basada en l’experiència.

Els primers versos que reconeix com a seus els va escriure durant l’última dècada que passà a Xile, però no els publicà fins al cap de dotze anys quan ja es trobava a Catalunya i ho féu sota el títol de Vida diària. Paraules no dites (1981). A aquest primer llibre, i com a poeta, han seguit: El blat del temps (1986); Foc a les mans (1990); L’arrel de l’aigua (1995); Són màscares que m’emprovo... (1995); Dins
l’esfera del temps, que obtingué el Premi de la Crítica Serra d’Or de l’any 1999; Al cor de les paraules: obra poètica 1963-2002 (2002), que aplega el conjunt de la seva poesia publicada en aquells anys i dinou poemes inèdits sota el títol “Indicis d’altres moments”, juntament amb una selecció molt restringida d’alguns poemes traduïts de l’anglès (i que meresqué els Premis Cavall Verd-Josep M. Llompart de poesia, Cadaqués-Quima Jaume i la Lletra d’Or 2003); Asseguda escrivint = Seated Writing (2004); Memòria de tu i de mi (2006), i El fred íntim del silenci (2008).

Com a traductora, cal destacar les seves traduccions d’obres de poetes i escriptors anglosaxons com: Iris Murdoch, Sota la xarxa (1965); Sylvia Plath, Arbres d’hivern (1985), Cartes a la mare (1989) i Ariel (1995) (la traducció de la qual li valgué l’any 2007 el premi Cavall Verd-Rafael Jaume); Adrienne Rich, Atles d’un món difícil. Poemes 1988-1991 (1995); E. M. Forster, Maurice; Dylan Thomas, i, fins i tot, algun conte d’Agatha Christie.

També cal mencionar les traduccions a l’anglès de textos de: Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Maria-Àngels Anglada, Olga Xirinacs o Maria Mercè Marçal, entre d’altres. El seu compromís amb els moviments feministes l’ha dut a publicar antologies de poesia feta per dones com: Cares a la finestra: vint dones-poetes de parla anglesa del segle XX (1993), que es pot considerar com la culminació del seu treball com a traductora i en què es recullen poesies de: May Sarton, Muriel Rukeyser, Gwendolyn Brooks, Denise Levertov, Anne Sexton, Adrienne Rich, Sylvia Plath, Margaret Atwood, Alice Walker, Rhea Tregebov, entre d’altres, i a participar en llibres col·lectius com ara: Cartografia del desig (Quinze escriptores i el seu món) (1998), Memòra de l’aigua (Onze escriptores i el seu món) (1999) i Paisatge emergent (1999).

Ha rebut un bon nombre de premis i distincions entre els quals destaquen, a més dels ja mencionats: la Creu de Sant Jordi (1998), el premi Jaume Fuster dels escriptors catalans a la trajectòria literària, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya a la trajectòria artística, tots tres l’any 2008.

Montserrat Abelló diu d’ella mateixa que és una persona tímida, però apassionada, que ha viscut cada etapa de la seva vida intensament, i que escriu per l’amor que sent per les paraules.

La Montserrat va morir el 9 de setembre de 2014 a Barcelona.

Una dona excepcional, optimista i positiva. “La família Abelló extensa (tots els cosins i cosines de la Montserrat Abelló i els seus descendents) mantenim encara forts lligams sentimentals amb el Mas dels Hostalets”  Mireia Bofill, filla de la Montserrat.

Biografia extreta de: Salvador-J. Rovira i Gómez. BIOGRAFIES
DE TARRAGONA, Volum I – II - III. 

1928 - Joan Queralt de Cabra (ciclista)

El «Sport Ciclista Vallenc» organiza para mañana, domingo, a las 5 de la tarde, una carrera por equipos, cuyo recorrido será el siguiente: Valls, Vallmoll, Masó (tres vueltas). 
Total, 45 kilómetros aproximadamente.
Se disputarán los corredores valiosos premios.
Los corredores inscritos son los siguientes:
José Figueras, de Valls, y A. Panadés, de Sarreal.
Juan Queralt, de Cabra y Juan Torrents de Masmolets.
José Martí y E. P. de Valls.
Juan Roig y A. Cervelló, de Valls.
A. F. de Valls y Ángel C.
Juan Torrell y Alejandro Sostres, de Valls.
J. R. y  A. Niubó, de Valls.

Font: La Crònica de Valls (Valls) 07/07/1928 - Página 4


Desconeixem encara de quina casa era l'afeccionat al ciclisme Joan Queralt, cabrenc, que es va inscriure a la citada cursa de 1928, formant equip amb un altre ciclista de Masmolets.

Recordem que a Cabra hi havia Queralt a la data:

Joan Queralt de Cal Taclot (o Teclot)
Joan Queralt de cal Pipet (del carrer fondo o carrer de les Sales)
Joan (?) Queralt de cal Penca (al carrer del Vall o carrer Major)
Josep Queralt de cal Duch al carrer del Vall (no hi havia cap Joan)
Queralt de cal Queralt (no hi havia ningú amb el cognom Queralt)

Amb la finalitat d'enriquir aquest blog, si teniu més informació de les persones o families que hi surten, podeu fer-hi les aportacions que desitgeu i les publicarem.