Jaume Gener, lul·lista del Renaixement

Ramon Llull (1232-1316) © IEMed

Jaume Gener (o Jaume Janer - de Jacobi Januarii)

Cabra del Camp, segle XV — València?, segle XVI Lul·lista.

Monjo de Santes Creus; professor i editor lul·lista a Barcelona i a València; deixeble i amic íntim de Pere Daguí (o Pere Deguí) lul·lista de Montblanc; mestre de Joan Bonllavi, natural de Rocafort de Queralt, lul·lista i primer editor del Blanquerna en llengua catalana.

Fou un dels lul·listes més important del seu temps i un dels científics més importants que sortiren del Monestir de Santes Creus. Sense cap dubte és el personatge nascut a Cabra més important en la nostra història. No obstant per desconeixement de la seva existència o per falta de difusió de la seva obra, encara no se li ha fet l'homenatge que mereix.

De la seva vida, en sabem molt poc. No obstant tenim molta informació sobre la seva tasca com a lul·lista i com a científic  tant a Barcelona com a València.

En aquesta ciutat, mercès a un privilegi reial de Ferran II, concedit l'any 1500 a Sevilla, hi porfessà una càtedra lul·liana que fou l'embrió de l'Escola Lul·liana de València.

Residí a Barcelona, probablement a la casa que hi tenia el monestir de Santes Creus del 1489 al 1491, feu d'editor de dues obres de Pere Daguí i d'altres del Doctor Il·luminat; així com imprimí almenys dues obres seves a la impremta de Pere Posa i a la de Pere Miquel: Naturae ordo studentium pauperum i Ingressus facilis rerum intelligibilium, veritable summa lul·liana que, perfeccionada, esdevingué la seva obra més important Ars metaphysicalis acabada d'estampar a València per Lleonart Hutz el 28 de febrer de 1506, amb el suport intel·lectual i econòmic de Bartolomeo Gentile, a qui dedica l'obra, i amb la supervisió del Reverendum Dominum Magistrum Jaume Conill, vicari general i Canceller de l'Estudi General de València.

Jaume Gener florí com a notable lul·lista i professor a València. Gener, hi professava una càtedra amb privilegi del rei Ferran el Catòlic de l'any 1500. En aquesta ciutat, al voltant de la seva càtedra agrupà personatges com el genovès Bartolomeo Gentile i mossèn Joan Bonllavi - de Rocafort de Queralt, tenia originàriament el cognom Malbec- i mantingué correspondència amb els lul·listes de Barcelona i Mallorca Joan Baró, Gregori Genovard, Jaume d'Olesa, i Nicolau de Pacs.

Gener intentà un retorn a l'autèntic pensament de Llull, amb un to menys polèmic que el del seu mestre, Pere Daguí.

En un exemplar d'Ars metaphysicalis publicat a València el 1506, provinent de la biblioteca de Joan Bonllavi, és on es descobrí el 1954 que Jaume Gener es declara el mateix fill de Cabra del Camp. Fins al moment se'l feia de Montblanc, on es trobava una família Gener que havia tingut relació amb Santes Creus, i segurament, també, per la seva amistat amb Pere Daguí. A Cabra, el cognom Gener ja és esmentat al segle XV com una de les famílies importants del poble, i encara es troba al segle XVIII. Això no obstant, sabem que cognom Gener va variar cap a Giné o Giner seguint el rastre de les mateixes famílies. Qui sap si Joan Giné i Partagàs i Fra Jaume Gener, ambdós de Cabra, formin partt del mateix tronc familiar.

Va mantenir relació amb els daguins, anomenats així els lul·listes de Mallorca seguidors de Pere Daguí, sobretot amb Arnau Descós i Bernat Boïl. Es creu que va fer una estada, posterior a la mort de Pere Daguí (1500) a la Universitat de Sevilla, però aquesta dada no està confirmada.

No sabem on va residir els seus darrers dies per bé que la seva relació amb el lul·lisme valencià ens podria fer pensar que acabà a València.

Els seus deixebles

Els principals deixebles de Jaume Gener foren Alonso de Proaza i Joan Bonllavi, que continuaren i divulgaren la seva obra a València i més enllà. Fou Proaza qui portà l'obra de Gener al Cardenal Cisneros, i a la Universitat d'Alcalà d'Henares, de la qual Nicolau de Pacs en fou el primer titular de la càtedra de filosofia i teologia lul·liana. Altres deixebles de Jaume Gener foren: Joan Baró mestre de l'escola lul·liana de Barcelona; Bartolomeo Gentile mercader genovès; Gregori Genovart i Jaume d'Olesa a Mallorca.

Confusió amb un hipotètic l'abat Jaume Gener

Alguns autors i estudiosos de Santes Creus havien confós el Jaume Gener, monjo de Santes creus, fill de Cabra, que va viure a cavall dels segles XV i XVI, amb un pretès abat Jaume Gener del segle XIV, concretament entre els anys 1375 i 1379. Aquesta errada, ens referim a la confusió de noms, es va estendre entre els estudiosos del monestir, que es copiaven els uns dels altres, mantenint l'errada. En aquest sentit, Eufemià Fort hi dedica un bon espai a la seva monografia sobre Jaume Gener (redactada el 1953 o 1954 i signada amb el pseudònim de Francesc A. Miquel) detallant els estudis i els estudiosos on hi ha trobat l'errada. A la vegada, Fort manifesta una forta reserva cap a l'existència d'aquest abat Jaume Gener.

Les suposicions d'Eufemià Fort sobre aquest pretès abat han estat certes. Ezequiel Gort Juanpere, al seu Abaciologi de Santes Creus, publicat per la Fundació Roger de Belfort, el 1997, situa a les mateixes dates l'abat Bartomeu de Ladernosa (1375-1379?). Per tant, l'abat Jaume Gener del segle XIV, en realitat, no va existir mai. En canvi sí que va havia existit, anteriorment, un abat de cognom Gener que ho fou de Santes Creus del 1262 al 1290.

© Josep M. Rovira i Valls, 2011 (última revisió agost de 2016)

Bibliografia:
Francesc A. Miquel (pseudònim d'Eufemià Fort i Cogul) Un gran lul·lista de Santes Creus: Fra Jaume Gener. Butlletí de l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, núm. 3, corresponent a l'any 1956. Del mateix treball es féu una separata, de la que se n'imprimiren 100 exemplars, el 1957. Ambdues obres estan impreses a la impremta Successors de Torres & Virgili de Tarragona.

Jaume Gener, lul·lista del Renaixement

Ramon Llull (1232-1316) © IEMed

Jaume Gener (o Jaume Janer - de Jacobi Januarii)

Cabra del Camp, segle XV — València?, segle XVI Lul·lista.

Monjo de Santes Creus; professor i editor lul·lista a Barcelona i a València; deixeble i amic íntim de Pere Daguí (o Pere Deguí) lul·lista de Montblanc; mestre de Joan Bonllavi, natural de Rocafort de Queralt, lul·lista i primer editor del Blanquerna en llengua catalana.

Fou un dels lul·listes més important del seu temps i un dels científics més importants que sortiren del Monestir de Santes Creus. Sense cap dubte és el personatge nascut a Cabra més important en la nostra història. No obstant per desconeixement de la seva existència o per falta de difusió de la seva obra, encara no se li ha fet l'homenatge que mereix.

De la seva vida, en sabem molt poc. No obstant tenim molta informació sobre la seva tasca com a lul·lista i com a científic  tant a Barcelona com a València.

En aquesta ciutat, mercès a un privilegi reial de Ferran II, concedit l'any 1500 a Sevilla, hi porfessà una càtedra lul·liana que fou l'embrió de l'Escola Lul·liana de València.

Residí a Barcelona, probablement a la casa que hi tenia el monestir de Santes Creus del 1489 al 1491, feu d'editor de dues obres de Pere Daguí i d'altres del Doctor Il·luminat; així com imprimí almenys dues obres seves a la impremta de Pere Posa i a la de Pere Miquel: Naturae ordo studentium pauperum i Ingressus facilis rerum intelligibilium, veritable summa lul·liana que, perfeccionada, esdevingué la seva obra més important Ars metaphysicalis acabada d'estampar a València per Lleonart Hutz el 28 de febrer de 1506, amb el suport intel·lectual i econòmic de Bartolomeo Gentile, a qui dedica l'obra, i amb la supervisió del Reverendum Dominum Magistrum Jaume Conill, vicari general i Canceller de l'Estudi General de València.

Jaume Gener florí com a notable lul·lista i professor a València. Gener, hi professava una càtedra amb privilegi del rei Ferran el Catòlic de l'any 1500. En aquesta ciutat, al voltant de la seva càtedra agrupà personatges com el genovès Bartolomeo Gentile i mossèn Joan Bonllavi - de Rocafort de Queralt, tenia originàriament el cognom Malbec- i mantingué correspondència amb els lul·listes de Barcelona i Mallorca Joan Baró, Gregori Genovard, Jaume d'Olesa, i Nicolau de Pacs.

Gener intentà un retorn a l'autèntic pensament de Llull, amb un to menys polèmic que el del seu mestre, Pere Daguí.

En un exemplar d'Ars metaphysicalis publicat a València el 1506, provinent de la biblioteca de Joan Bonllavi, és on es descobrí el 1954 que Jaume Gener es declara el mateix fill de Cabra del Camp. Fins al moment se'l feia de Montblanc, on es trobava una família Gener que havia tingut relació amb Santes Creus, i segurament, també, per la seva amistat amb Pere Daguí. A Cabra, el cognom Gener ja és esmentat al segle XV com una de les famílies importants del poble, i encara es troba al segle XVIII. Això no obstant, sabem que cognom Gener va variar cap a Giné o Giner seguint el rastre de les mateixes famílies. Qui sap si Joan Giné i Partagàs i Fra Jaume Gener, ambdós de Cabra, formin partt del mateix tronc familiar.

Va mantenir relació amb els daguins, anomenats així els lul·listes de Mallorca seguidors de Pere Daguí, sobretot amb Arnau Descós i Bernat Boïl. Es creu que va fer una estada, posterior a la mort de Pere Daguí (1500) a la Universitat de Sevilla, però aquesta dada no està confirmada.

No sabem on va residir els seus darrers dies per bé que la seva relació amb el lul·lisme valencià ens podria fer pensar que acabà a València.

Els seus deixebles

Els principals deixebles de Jaume Gener foren Alonso de Proaza i Joan Bonllavi, que continuaren i divulgaren la seva obra a València i més enllà. Fou Proaza qui portà l'obra de Gener al Cardenal Cisneros, i a la Universitat d'Alcalà d'Henares, de la qual Nicolau de Pacs en fou el primer titular de la càtedra de filosofia i teologia lul·liana. Altres deixebles de Jaume Gener foren: Joan Baró mestre de l'escola lul·liana de Barcelona; Bartolomeo Gentile mercader genovès; Gregori Genovart i Jaume d'Olesa a Mallorca.

Confusió amb un hipotètic l'abat Jaume Gener

Alguns autors i estudiosos de Santes Creus havien confós el Jaume Gener, monjo de Santes creus, fill de Cabra, que va viure a cavall dels segles XV i XVI, amb un pretès abat Jaume Gener del segle XIV, concretament entre els anys 1375 i 1379. Aquesta errada, ens referim a la confusió de noms, es va estendre entre els estudiosos del monestir, que es copiaven els uns dels altres, mantenint l'errada. En aquest sentit, Eufemià Fort hi dedica un bon espai a la seva monografia sobre Jaume Gener (redactada el 1953 o 1954 i signada amb el pseudònim de Francesc A. Miquel) detallant els estudis i els estudiosos on hi ha trobat l'errada. A la vegada, Fort manifesta una forta reserva cap a l'existència d'aquest abat Jaume Gener.

Les suposicions d'Eufemià Fort sobre aquest pretès abat han estat certes. Ezequiel Gort Juanpere, al seu Abaciologi de Santes Creus, publicat per la Fundació Roger de Belfort, el 1997, situa a les mateixes dates l'abat Bartomeu de Ladernosa (1375-1379?). Per tant, l'abat Jaume Gener del segle XIV, en realitat, no va existir mai. En canvi sí que va havia existit, anteriorment, un abat de cognom Gener que ho fou de Santes Creus del 1262 al 1290.

© Josep M Rovira i Valls (última revisió, agost de 2016) 
 
Bibliografia:
Francesc A. Miquel (pseudònim d'Eufemià Fort i Cogul) Un gran lul·lista de Santes Creus: Fra Jaume Gener. Butlletí de l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, núm. 3, corresponent a l'any 1956. Del mateix treball es féu una separata, de la que se n'imprimiren 100 exemplars, el 1957. Ambdues obres estan impreses a la impremta Successors de Torres & Virgili de Tarragona.

El nom de Cabra no ve de la bèstia

Se n’ha parlat i escrit molt d’on prové el nom de Cabra. El més habitual és trobar referències històriques que ens remeten a l’antic territori que tenia el nom romà de Capra (en llatí Cabra) probablement perquè alguns documents antics ho escrivien així.

Fa bastants anys el Ramon de ca l’Elvira en una conferència sobre història de Cabra feta a l’antiga sala del cinema del sindicat, ens va explicar que el nom del poble venia del nom de la bèstia: a Cabra hi havia moltes cabres a les muntanyes i d’aquí li ve el nom, va dir.
Tot és possible i mentre no hagi ningú que provi el contrari al nostre escut hi figura una Cabra i ja està. Fins i tot els estudiosos de la toponímia a Catalunya ho donen per fet.

Sense anar més lluny en el document del 980 hi figura Capra escrit en llatí i en un d’anterior, el d’Ambigats de l’any 945 (vegeu el document en aquest mateix blog) també hi figura Capra. Fa més de mil anys que escriuen Capra i d’aquí n’ha sortit el nom de Cabra.

Res a dir. Però ni ha que no ens conformem amb aquesta arrel perquè simplement la trobem absurda. Li posen Cabra perquè hi havia moltes cabres. En tot cas li haurien d’haver posar Cabrada, ramat de cabres; Cabrissa, estable de cabres; Cabrum, conjunt de cabres, bocs i cabrits; o fins i tot un hipotètic Cabrar (no ho recull el diccionari) que podria ser l’equivalent a lloc on hi ha moltes cabres.

Donem per descomptat que el nom de Cabra es vol referir la bèstia de quatre potes, amb banyes i mamelles, que dóna llet i que viu en ramats o a les muntanyes tot desplaçant-se fent saltirons. Ho mencionem perquè no creiem que el nostre nom provingui de la Cabra o ladella, insecte paràsit que habita a les regions piloses de l’home, principalment al pubis; com tampoc ens imaginem que a Cabra hi havia moltes Cabres o cranques, crustaci marí molt apreciat. En canvi fóra tant versemblant com l’altra pensar que vingués d’una altra Cabra (Lactarius zonarius) bolet semblant al rovelló lletós que no és comestible.

Torrent de la Fonollosa, vora els Molinets. Estiu 2010

Gabra, lloc d'aigua  en lloc de Cabra, lloc de cabres

Un dia, ens va trucar l’amic i excel·lent metge Roger Pla, preguntant-nos si coneixíem d’on venia el nom de Cabra. Li vam contestar que no ho sabíem del cert, que es deia que venia de la bèstia però que nosaltres no ho creiem. Llavors ell ens va dir que un oncle seu que vivia al Pirineu d’Osca era estudiós de l’antiga civilització Celta. El seu oncle, li havia preguntat si a Cabra hi havia mota aigua o moltes fonts. En respondre-li que si, que és un lloc on històricament hi ha hagut abundància d’aigua li va dir: doncs diga’ls que el nom del seu poble probablement ve del mot pre-romà, qui sap si celta o iber,  Gabra, amb “G” que vol dir “lloc de fonts o lloc amb aigua abundant”.

No cal dir que amb aquesta afirmació d’un estudiós de les llengües pre-romanes, se’ns obria un nou camí per esbrinar. És més versemblant que un indret geogràfic tingui un nom amb connotacions geogràfiques que no pas pel simple fet d’haver-hi cabres, que tot sigui de passada, de cabres n’hi havia arreu.

Pont i torrent de la Pica. Estiu 2010

No sabem del cert si a Cabra hi vivien Celtes. Però si que sabem que hi havien assentaments Ibers. En coneixem dos a poca distància del poble actual. Per tant hi havia vida estable abans que vinguessin els romans.

Tal com va passar en altres llocs els romans van llatinitzar els territoris que ocupaven. Vespasià, emperador Roma, cap a l’any 74 o 75 de la nostra era, va concedir a tots els habitants de la Tarraconense el dret llatí (ius latii) i va convertir les civitates en colònies. Moltes civitates van adoptar el nom de Flàvies, nom familiar dinàstic de Vespasià, entre elles la colònia Julia Flaviobriga, potser l'actual Bilbao.

És possible que Cabra tingués un nom pre-romà i que els romans el van llatinitzar? La resposta evidentment no és segura però, si de Cabra els habitants autòctons en deien Gabra -mot que no hem trobat en llatí- no fora gens aventurat pensar que els romans ho van adaptar a la seva llengua com també ho van fer set cents anys després els àrabs amb Qabra basant-se aquests, en l’arrel romana i no en la celta o ibèrica que ja la tenien massa lluny i potser perduda o oblidada. Quedem-nos de moment en aquesta hipòtesi.

Igabrum, Egabrum o Egabra: l’actual Cabra, província de Còrdova.

En aquest mateix blog pretenem publicar un apèndix amb els noms geogràfics o de lloc que porten el nom de Cabra: ni ha bastants. Alguns d’ells tenen la mateixa problemàtica que el nostre poble, l’origen del seu nom, d’altres no és tant clar. En parlarem.

Ocupem-nos ara de Cabra a la província de Còrdova, un municipi de més de 20.000 habitants força important i amb una història curiosa. El seus habitants no es diuen cabrenses sinó egabrenses perquè fan servir l’antiga denominació del poble que és Egabra.

Cabra, a Còrdova, és un poble també molt ric en aigües. Si llegiu una mica de la seva història ho podem comprovar però si hi anem comprovarem que, a banda de dos rius tenen més de cent fons al terme municipal. És, com el nostre, un poble ric en aigua.

Algun historiador creia que Egabra volia dir Cabra en llatí. Hi ha qui encara ho escriu però no és cert. Egabra és un nom d’origen pre-romà que el trobem escrit de diverses maneres: Igabrum, Egabrum i Ebagra. Els romans van llatinitzar el nom Igabrum per Licabrum i d’allí va esdevenir Cabra pel mateix procediment de semblança que devia passar amb la nostra Cabra. Podeu comprovar-ho directament al web oficial del Ayuntamiento de Cabra, en aquest enllaç: http://www.cabra.es/historia-antigua

La primavera passada vam tenir la sort de compartir una tertúlia a Ronda (Màlaga) amb un historiador andalús que coneixia el tema. Ens va comentar que ells també estan treballant en l’origen Ibèric del mot Egabra -ells creuen que es ibèric perquè els celtes no van arribar tant avall-  i que tenien constància que potser volia dir “lloc d’aigua o amb aigua abundant”. Ens va prometre que quan publiquin els seu treball ens en enviarà una còpia.

Torrent de la Fonollosa, vora el Molinàs. Estiu 2010

Conclusions

No ens atrevim a assegurar que el nom de Cabra vingui de Gabra ni podem afirmar que la mateixa arrel del poble de Cabra de Córdova sigui la nostra. Però serà interessant seguir aquesta pista per si, en el futur, algú pot assegurar amb coherència l’origen del nom del nostre poble.

Mentre no es demostri el contrari, nosaltres preferim creure que el nom de Cabra és d’origen pre-romà, per tant molt antic, i que volia dir “lloc amb aigua abundant o lloc de fonts”.

Josep M Rovira i Valls, març de 2011

1644: El peatge del Coll de Cabra

El gravat de Beualieu realitzat el 1644 s'ha publicat en nombrosos treballs i llibres. El trobem, per exemple, en el nostre llibre del Mil·lenari publicat el 1980, extret de la Guia de la Conca de Palau i Dulcet, i en la carpeta de gravats que el Diari de Tarragona va publicat el 1992.
En el gravat hi podem veure una interpretació artística del poble de Cabra situat damunt del Coll i al fons, dalt d'un turó el poble de Barberà de la Conca. Però el que realment interessa del gravat -per aquest motiu Beaulieu el devia fer- és el detall del Coll de Cabra com a pas estratègic i per tant d'importància militar entre les terres del Camp i les de l'interior. Observem que a peu pla del camí a l'alçada del Coll hi ha tres bloc d'edificacions. Entre el de l'esquerra i el més gran situat al centre hi podem veure una mena de baluard o de muralla. El edificis gairebé es toquen deixant entre ells l'espai just per passar-hi el camí. Al peu ens sembla que hi ha escrita la paraula Porte. Tot fa pensar que al Coll de Cabra hi podia haver una mena de pas barrat o pas fronterer. Podem pensar que en aquella època el pas del Coll de Cabra no era lliure. Calia aturar-se i probablement pagar un peatge. Era un pas estratègic i probablement estava controlat per un destacament militar. Les edificacions del gravat són prou evidents com també ho és la línia amurallada que s'enfila muntanyes amunt seguint la cresta de la serra a banda i banda del Coll. El tercer edifici és a l'altra banda del torrent deixant passar l'aigua entre ambdues construccions. Creiem que aquestes edificacions formaven part del que encara avui és el complexe dels Molinets, un antic molí de farina documentat al segle XIII i del qual encara en resta una bona part. Hem de recordar que el pas antic era a peu pla i no seguia la traça de l'actual carretera. De fet l'antic camí encara existeix senyalitzat per a excursionistes com un tram del camí de Sant Jaume.

Coll de Cabra. Gravat de Beaulieu (1644) - (podeu fer clic al centre per veure una mida més gran)

Aquest gravat és una prova més de la importància estratègica del Coll de Cabra com ho demostren les constants referències que trobem en totes les grans guerres i esdeveniments cabdals de la història de Catalunya.

Sébastien de Pontault de Beaulieu (c. 1612-1674), senyor de Beaulieu-le-Donjon i cavaller de l'orde de Sant Miquel, conegut com el Cavaller de Beaulieu, fou mariscal de camp i enginyer militar al servei del rei Lluís XIV de França. Pels mapes i plànols del terreny i de les fortificacions dels camps de batalla que dibuixà i féu gravar i imprimir per al rei, és considerat un dels creadors de la topografia militar. El gravat del Coll de Cabra forma part de l'obra que publicà amb el nom de Les plans et profils des principales villes et lieux considerables de la Principauté de Catalogne, avec la carte generale et les particulieres de chaque gouvernement, par le Chevalier de Beaulieu, publicada el 1707, amb 82 gravats. El 1981, l'editorial Gustavo Gili de Barcelona publicà una edició facsimil amb 40 de les 82 làmines de l'edició de 1707.

Cabra, les bèsties

cabra
[cabrot]

Nom donat globalment a tots els individus de la subfamília dels caprins, pertanyents a diversos gèneres, i més especialment a Capra.

Son animals de peu forcat, de dimensions mitjanes, de constitució forta i d'extremitats nerviüdes, amb la cua molt curta i aixecada cap amunt i amb el cap de perfil recte. A diferència de les ovelles, que els són pròximes, no tenen glàndules lacrimals, i les banyes, existents en ambdós sexes i més grosses en els mascles, solen ésser rugoses o anellades, surten plegades del cim del cap i s'encorben cap amunt i cap endarrere, tot divergint entre elles; a vegades es cargolen en espiral.

Els mascles, anomenats bocs, cabrons o cabrots, presenten gairebé sempre, a la mandíbula inferior, una barba, més o menys llarga, característica. Sota el coll tenen dos penjolls, anomenats popularment arracades. La gestació té una durada de 5 mesos, i a cada part neixen generalment un o dos petits, anomenats cabrits; les cabres joves, mascles o femelles, són anomenades primales, i les femelles també cabrides; llur crit és el bel.

Les cabres són animals tímids i espantadissos, viuen en ramats i posseeixen una gran agilitat per a saltar i enfilar-se pels llocs rocallosos més difícils. S'alimenten d'herba, brots i plantes suculentes en general; són resistents i sòbries. Amb la sola excepció de la cabra domèstica (C.hircus), que ha estat molt difosa des de l'antigor i que ha donat lloc a nombroses races, les altres habiten a les regions muntanyoses d'Europa, del centre i del sud d'Àsia, del nord d'Àfrica i d'alguns llocs d'Amèrica.

La cabra domèstica, derivada possiblement del pasang (Capra aegagrus), viu en domesticitat des de l'antiguitat i constitueix el bestiar cabrú; d'uns 60 a 90 cm d'alçada i de pelatge d'una coloració variable (blanc, gris, bru, roig, negre) o clapat, és explotada especialment per a l'obtenció de llet, carn i també pèl (especialment l'asiàtica). La producció mitjana de llet per animal i any és d'uns 900 litres. Bé que la secreció de llet pot allargar-se fins a 15 anys, el rendiment màxim és aconseguit al tercer part.

Les cabres domèstiques s'agrupen segons els tipus següents: africà, de perfil convex, dolicocèfal, color del pelatge i de la pell uniforme, sense banyes, amb grans orelles, llargues, esquelet fi i mamelles globuloses (races toggenburg, nubiana, maltesa i anatòlica); asiàtic, de perfil convex i dolicocèfal, sense banyes o amb banyes de base estreta dirigides obliquament endarrere i en espiral (races d'angora i caixmiriana); europeu, de perfil còncau, braquicèfal, cara triangular i pelatge molt variat (races alpina, pirinenca, serrana, peitavina, grega, murciana, granadina, manxega, malaguenya i italiana). Les races més explotades com a lleteres són la granadina, la murciana, la manxega i l'anatòlica. Hom distingeix com a productores de carn la pirinenca i la serrana. I per a l'obtenció de pèl són explotades la caixmiriana o tibetana i la d'angora.

Subfamília dels caprins
Budorcas taxicolor (taquin)
Capra aegagrus (pasang)
Capra caucasica (tur)
Capra falconeri (markhor)
Capra hircus (cabra; boc (mascle))
Capra ibex (cabra dels Alps)
Capra pyrenaica (cabra pirinenca)
Capra pyrenaica hispanica (cabra salvatge)
Capricornis sumatrensis (serow)
Hemitragus jemlahicus (tar)
Naemorhaedus goral (goral)
Oreamnus americanus (cabra blanca, cabra de les Muntanyes Rocalloses)
Rupicapra rupicapra (isard, camussa)


cabra salvatge pirinenca
[Nom científic: Capra pyrenaica]

Cabra de pelatge bru clar, amb el ventre blanquinós; la secció transversal de les banyes és quadrangular. Habita al vessant meridional dels Pirineus. Encara que protegida legalment d'ençà del 1980, és una espècie amenaçada d'extinció.

cabra dels Alps
[Nom científic: Capra ibex]

Cabra que ateny 1,5 m de llargada i uns 70 cm d'alçada, de pelatge aspre i espès, d'un color bru rogenc; les banyes solen tenir una longitud de 70 cm en els mascles i 50 cm en les femelles.
Habita als Alps, per sobre del límit de la vegetació arbòria i baixa fins a l'estrat arbori a l'època freda

cabra salvatge hispànica
[Nom científic: Capra hispanica]
Cabra molt semblant a la pirinenca, considerada per alguns autors com una subespècie d'aquesta (C. pyrenaica hispanica), de dimensions més petites i amb les banyes més llargues i menys corbades.
Quan no és l'època del zel (octubre o novembre), viu en ramats no jerarquitzats, formats generalment de sis a quaranta individus del mateix sexe; els mascles sovintegen en parts més altes de les muntanyes que les femelles. Habiten al centre i al sud de la península Ibèrica (serra de Gredos, Sierra Nevada i Serranía de Ronda; a més, també han proliferat als ports de Beseit, on el 1985 hi havia uns 1 500 individus, després que hom hi establís una reserva de caça).


cabra
[lladella; Nom científic: Phthirus pubis]

Insecte paràsit de l'home, d'1,5 mm de llargada, semblant al poll però de cos més curt i ample, amb els tres parells de potes proveïdes d'ungles per a fixar-se sòlidament a l'hoste.
Habita a les regions piloses de l'home, principalment al pubis, i és anomenat també poll del pubis.

cabra
[cranca; Nom científic: Maja squinado]
Crustaci decàpode marí, el cefalotòrax del qual fa de 13 a 18 cm.
És cordiforme, verrucós i ple de punxes, dues de les quals (les situades entre els ulls) són llargues i aparents. Les potes ambulatòries són llargues i les pinces, primes i fortes. És de moviments lents, de vida sedentària, solitària, llevat a l'època de reproducció, que forma agrupacions nombroses; es nodreix principalment de briozous i d'hidraris. Habita en els fons tous (sorrencs, fangosos i de grava) amb algues, a una profunditat de 20 a 50 metres. És àmpliament estès per les costes europees, per la mar del Nord, per tot l'Atlàntic i per la Mediterrània, on és pescat abundantment com a espècie comercial apreciada. També és coneguda amb els noms de cabrot i cranca.

1784: Rosa Vives / Jacint Vives

Testament fet a Montblanc davant del notari Salvador Alba Molins el 6 de febrer de 1784. Rosa Vives, filla de Jacint, pagès de Cabra del Camp i Francesca; viuda Antoni Molas, sabater de Montblanc.

En aquesta entrada s'hi relaciona un cognom molt freqüent a Cabra: Vives. Com que no hi ha el segon cognom difícilment podrem saber de quin Vives es tracta llevat, és clar, que revisem el document original que és a l'Arxiu Comarcal de Montblanc.

A Cabra a majoria de les cases de les persones que porten el cognom Vives se les coneix pel renom de la casa: cal Carro a la plaça de la Creu, cal Pampa al carrer del Sol i al carrer de la Pica, ca l'Anton Tou, cal Po, cal Castanya, i cal Xoles totes quatre al carrer major.
També existeixen uns topònims relacionats amb aquest cognom: la font del Vives i la cova del Vives, indrets situats a la muntanya de Cabarrà a la vora del Tossal Rodó.

Amb la finalitat d'enriquir aquest blog si teniu més informació dels temes que es tracten o d'altres temes relacionats amb Cabra del Camp podeu fer-hi les aportacions que desitgeu i les publicarem.

Els testaments notarials són una font importantíssima d'informació per als historiadors. No hi ha cap altre document que descrigui tant bé els llinatges familiars, els oficis, les possessions i el grau de riquesa o de propietat de l'individu. En aquest blog pretenem donar informació dels documents dels que en coneixem l'existència mercès al treball científic dels historiadors. Si algú pretén entrar més en matèria els recomanem que vagin a cercar el document original a l'arxiu on es trobi. En aquest cas a l'Arxiu Històric Comarcal de Montblanc.

Font:
INVENTARI DELS TESTAMENTS AGRUPATS EN ELS LLIBRES ESPECIALS DE LA NOTARIA
DE MONTBLANC , CONSERVATS A TARRAGONA (Segle XVIII)
Josep M.T. Grau Pujol i Roser Puig i Tàrrech

1762: Maria Rovira Balanyà / Pere-Anton Duc

Testament fet a Montblanc davant del notari Josep Castelló Guasc el 9 d'abril de 1762. Maria Rovira Balanyà, filla de Joan-Pau, pagès de Cabra del Camp i Maria; muller en primeres núpcies de Gaya i en segones de Pere-Anton Duc, de Cabra del Camp.

Aquesta entrada s'hi relacionen tres cognoms de famílies de Cabra: Rovira, Balanyà, i Duc.
A Cabra el cognom Rovira és molt estès. El cognom Balanyà el trobem a Figuerola i al Pla però no a Cabra. En canvi si que hi ha cal Balanyà, al carrer Major (antic carrer del Vall). És el mateix cas del cognom Duc. A Cabra hi ha cal Duc, també al carrer Major i cal Duquet al carrer del Doctor Giné i Partagàs, cases que probablement provenen d'aquest cognom.

Amb la finalitat d'enriquir aquest blog si teniu més informació dels temes que es tracten o d'altres temes relacionats amb Cabra del Camp podeu fer-hi les aportacions que desitgeu i les publicarem.

Els testaments notarials són una font importantíssima d'informació per als historiadors. No hi ha cap altre document que descrigui tant bé els llinatges familiars, els oficis, les possessions i el grau de riquesa o de propietat de l'individu. En aquest blog pretenem donar informació dels documents dels que en coneixem l'existència mercès al treball científic dels historiadors. Si algú pretén entrar més en matèria els recomanem que vagin a cercar el document original a l'arxiu on es trobi. En aquest cas a l'Arxiu Històric Comarcal de Montblanc.

Font:
INVENTARI DELS TESTAMENTS AGRUPATS EN ELS LLIBRES ESPECIALS DE LA NOTARIA DE MONTBLANC, CONSERVATS A TARRAGONA (Segle XVIII) Josep M.T. Grau Pujol i Roser Puig i Tàrrech