1928 - Joan Queralt de Cabra (ciclista)

El «Sport Ciclista Vallenc» organiza para mañana, domingo, a las 5 de la tarde, una carrera por equipos, cuyo recorrido será el siguiente: Valls, Vallmoll, Masó (tres vueltas). 
Total, 45 kilómetros aproximadamente.
Se disputarán los corredores valiosos premios.
Los corredores inscritos son los siguientes:
José Figueras, de Valls, y A. Panadés, de Sarreal.
Juan Queralt, de Cabra y Juan Torrents de Masmolets.
José Martí y E. P. de Valls.
Juan Roig y A. Cervelló, de Valls.
A. F. de Valls y Ángel C.
Juan Torrell y Alejandro Sostres, de Valls.
J. R. y  A. Niubó, de Valls.

Font: La Crònica de Valls (Valls) 07/07/1928 - Página 4


Desconeixem encara de quina casa era l'afeccionat al ciclisme Joan Queralt, cabrenc, que es va inscriure a la citada cursa de 1928, formant equip amb un altre ciclista de Masmolets.

Recordem que a Cabra hi havia Queralt a la data:

Joan Queralt de Cal Taclot (o Teclot)
Joan Queralt de cal Pipet (del carrer fondo o carrer de les Sales)
Joan (?) Queralt de cal Penca (al carrer del Vall o carrer Major)
Josep Queralt de cal Duch al carrer del Vall (no hi havia cap Joan)
Queralt de cal Queralt (no hi havia ningú amb el cognom Queralt)

Amb la finalitat d'enriquir aquest blog, si teniu més informació de les persones o families que hi surten, podeu fer-hi les aportacions que desitgeu i les publicarem.

1748 - Problemes amb l'aigua (Pla - Cabra)

7 Julio 1748.—Se oponen los vecinos de Cabra a que los del Pla se apropien el agua de su término. Con motivo de la construcción de un acueducto en la Fonollosa, ocurren diarias incidencias entre los vecinos de una y otra villa. Hoy, domingo, más de 40 muchachos de Cabra apedrean con hondas a los jornaleros que trabajan en dichas obras. Luego intervienen las mujeres, hiriendo con una azada al albañil Ramón Voltas. Y finalmente, con picos y otros aperos, destruyen mujeres y chiquillos el acueducto. Los hombres, vecinos de Cabra, presencian la destrucción, silenciosamente, formando grupo, desde alguna distancia.

Font:
Aquesta notícia de 1748, va ser publicada a la secció d'efemèrides de La Crònica de Valls (Valls) del dia 07/07/1928 - Página 3 (secció Efemerides). Desconeixem la font original.

1880 - Francesc Tous i Mestre, llienciat en medicina

La notícia ens dóna costància d'un altre jove de Cabra que obté el títol de metge. La singularitat de la dada és que, el personatge en qüestió, és un dels pocs cabrencs que van poder accedir a una carrera universitària al segle XIX. Un altre cabrenc, el doctor Joan Giné i Partagas (1836 -1903) s'havia llicenciat el 1858.

Ha recibido el grado de Licenciado en Medicina y Cirujía esta Universidad*, D. Francisco Tous y
Mestre, natural de Cabra.

Diario de Tarragona 04/04/1880. Pàgina 3 - Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona.
 
*Es refereix al districte universitari de Barcelona, al qual pertanyia la ciutat de Tarragona.

El cognom Tous a Cabra el trobem a:

Tous de cal Balanyà, al carrer del Vall (de Soldevila o Major)
Tous de Cal Gallard, al carrer Fondo (o de les Sales)

Emparentats amb cal Gallard:
Marimon Tous (de cal Pau fuster) al raval de la Creu
Rovira Tous (de cal Cossiol) a la cantonada del carrer i la plaça de la Creu

Emparentats amb cal Balanyà:
Tous Esteve de cal Pep Balanyà, a la plaça Nova.

Ricard Boadella i Sanabra (1912-1977)

Violoncel·lista, fill de cal Sanabra, d'idees liberals i profunda catalanitat.

En Ricard Boadella i Sanabra va néixer a Barcelona el 8 de febrer l'any 1912, fill de pare gironí, d'orígen empordanès i de mare de Cabra, de cal Sanabra. A Cabra, on venia els estius que la feina li ho permetia, era conegut pel renom de la casa materna: Ricard Sanabra.

El seu pare, Manel Boadella i Ribó treballava al diari La Publicidad. La seva mare, Maria Sanabra i Bové era filla de cal Sanabra, de Cabra. L'avi matern, Antoni Sanabra i Forné era pagès, fill de Josep Sanabra i Vendrell, ambdós de Cabra.


Hi ha diverses opinions sobre si el Ricard es va casar o no. En qualsevol cas, la seva parella va ser la Maria Solanich i Marcellès, una dama molt ben introduïda a la societat barcelonina, fundadora d'una empresa de concerts anomenada VIRTO que organitzava, entre altres les Tardes Musicals i Vetllades Musicals -finals dels any quaranta del segle XX- de la qual en Ricard en va ser el director artístic. Inicialment aquests concerts es feien al Palau de la Música; més endavant es van traslladar a la Casa del Metge i al Col·legi d'Advocats de Barcelona. El Ricard i la Maria no van tenir fills.

Un dels seus millors amics, en Jordi Vila i Brichs, va publicar el 1985 a la revista L'esquella (1) un article titulat "Record d'un català il·lustre: en Ricard Boadella i Sanabra" on descriu, amb una prosa carregada d'emoció i sentiment, les estades de Ricard Boadella a Cabra, la seva relació amb la gent del poble, la seva profunda catalanitat i fins i tot l'instant més íntim de la mort del seu amic. Amb el mateix títol, en Jordi Vila publicà un altre article dins el primer volum, dels dos magnífics reculls de fotografies, que l'arquitecte cabrenc Jesús Maria Parra i Garriga ha dedicat a Cabra del Camp (2). Ambdós articles són imprescindibles per a conèixer una mica més la personalitat d'aquest gran músic. No coneixem cap biografia del mestre Boadella llevat dels textos que apareixen en els nombrosos programes de concerts que va oferir tant a Catalunya, com a la resta del món; en els articles del Jordi Vila esmentats suara; i en les notícies dels diaris de l'època.

En Ricard Boadella i Sanabra és considerat com un dels violoncel·listes més importants de Catalunya. Ell mateix es considerava deixeble del mestre Gaspar Cassadó amb qui conservà sempre una gran amistat. Feu els seus estudis d'harmonia, contrapunt i fuga amb Enric Morera i Viura, i del seu instrument ambels mestres Cassadó i amb Bonaventura Dini i Facci.

El febrer de 1930, quan tenia 18 anys acabats de fer, Adrià Gual i el seu mestre Bonaventura Dini el presentaren a les Galeries Arenyes de Barcelona,  acompanyat pel pianista Josep M Roma. Aquest es considera el seu primer concert com a violoncel·lista professional. Sense deixar de col·laborar amb l'orquestra Municipal de Barcelona i amb altres formacions, va emprendre una sèrie de concerts per Catalunya i per l'Estat Espanyol que li van donar fama com a solista.

Fotografia promocional de 1945 (Arxiu d'Ester Armengol Rovira, publicada al llibre La imatge i la memòria. Cabra del Camp i la fotografia 1886-1960 (I) de Jesús Maria Parra i Garriga)

Tot i l'èxit local, a meitad dela anys trenta es traslladà a Berlín per continuar els seus estudis musicals a la Musikhochschule de Berlín. Tingué com a mestre el professor Paul Grümmer i rebé aprenentatge d'Eta Harich-Schneider i de Josef Niedermayr. Fou violoncel·lista solista de l'Orquestra de Cambra de Fritz Stein, més tard dita Orquestra de Cambra de Berlín. Tocà trio amb Kaete Grandt (violí) i Eta Harich-Schneider (clavicèmbal) Sabem que a Berlín també va rebre lliçons de Gaspar Cassadó.

Va treballar en les diferents modalitats de música de cambra i s'introduí en la música contemporània de la mà de destacats compositors europeus.

Durant la guerra civil, Boadella fou apresat, a Berlín, per la Gestapo i lliurat a les forces militars franquistes. Fou traslladat a la presó d'Hèrcules de A Coruña. Més tard el traslladaren al camp de concentració de Rianxo, creat el novembre de 1937. Les seves habilitats amb el violoncel probablement li salvaren la vida. Coneguda la seva destressa aviat va oferir actuacions tant en el mateix camp com a l'església parroquial de Santa Columba; a vegades formant duo amb el tenor José Sánchez (clergue de Santa Maria de Iria) o trio amb l'organista José Perez. (4)

Acabada la guerra tornà a Barcelona. A principis dels quaranta, el músic Antoni Massana li confià l'estrena d'un concert que interpretà amb l'Orquestra Municipal de Barcelona dirigida per Eduard Toldrà. El concert tingué critiques adverses, però en Boadella excel·lí com a intèrpret tot i la complexitat de la partitura.

“Sus armas eran una dicción de gran densidad romántica y un sonido siempre impregnado de “charme” y de expresividad lírica, sin dejar nunca que el violonchelo perdiera su característico acento robusto y enérgico”

Als anys quaranta, feu gires per tota Espanya. Estrenà obres que li dedicaren els més diversos autors. Feu la primera audició d'una sonata de Joan Manén. Estrenà a Barcelona la suite italiana d'Igor Stravinski. També presentà la sonata de Richard Strauss,  dues sonates de Alexandr Txerepnín i una de Paul Hindemith, i un concert d'ambdós autors. 

Cada mes d'agost i fins la Santa Creu de setembre, estiuejava a Cabra, com havia fet sempre amb els seus pares, on podia gaudir d'una temperatura més suau. Era un entusiasta de les tertúlies a la plaça de la Creu amb els altres estiuejants del poble que freqüentaven el llarg banc de color verd de ca l'Isabeló; de les converses amb la gent del poble i de les excursions pel terme.

Entre 1947 i 1948 aconseguí de l'Amerika-Haus un contracte per 120 concerts, la majoria a Alemanya.

Al llarg de la seva carrera professional va actuar amb èxit en moltes ciutats de l'Europa Central -especialment d'Alemanya- a l'antiga Iugoslàvia, Bèlgica, Suïssa, França, Grècia, Itàlia i Portugal. 

Programa d'un concert a Belgrad el 1967 (3)

Estableix la seva residencia a Barcelona (1948-1964), on tingué de repartir el seu temps entre les gires de concerts i l'organització –junt amb la seva companya Maria Solanich— dels concerts de les Tardes i Vetllades Musicals, orientats a la difusió de la música de cambra de la qual en Boadella en fou director artístic. Aquests petits concerts van anar subsistint amb penes i treballs i amb molt d'esforç del matrimoni Boadella-Solanich fins el 1973.

Ricard Boadella amb Montserrat Torné Oriol i el matrimoni Jordi Vila Brichs i Josepa Segú Batet, al cafè de Cabra, setembre de 1960. (Original de Jordi Vila, publicada al llibre La imatge i la memòria. Cabra del Camp i la fotografia 1886-1960 (I) de Jesús Maria Parra i Garriga)

L'amistat amb el Jordi Vila es consolidà a partir del 1948 quan Boadella tornà a passar els estius a Cabra. Continuaren les excursions a la font del Bou, a la del Teix, a Selmella, a la cova Cativera, a la del Trasses, a Prenafeta, a Vallespinosa ...
M'explica el meu cosí, el Joan Maria Rovira i Queralt, que un estiu, els seus amics de Cabra entre els que s'hi trobava el Jordi Vila i el meu oncle, el Joan Rovira i Marimon, li donaren entenent de fer un concert de violoncel a Cabra el dia de la Festa Major, que es feu al cafè del Sindicat Agrícola.


En la seva vessant literària, Boadella col·laborà amb la clavicembalista Eta Harich-Schneider per adaptar a l'alemany una obra sobre música espanyola del segle XVI, Libro llamado Arte de Tañer Fantasia, de Fray Tomás de Santa Maria (Kistner und Ziegl, Leipzig, 1937). Publicà nombrosos articles en revistes musicals, divulgà la música de diversos artistes alemanys i traduí, al castellà, dues obres de temàtica musical i fins i tot tres novel·les d'autors cotemporanis, principalment de l'alemany.

Boadella feia gala de la seva facilitat per les llengües. Quan l'increpaven per la seva robusta catalanitat i per la seva negativa d'escriure el seu nom en una altra llengua que no fos la catalana, li agradava sentenciar: "domino dotze idiomes europeus i també conec el castellà"

Es relacionà amb Josep Pla, el qual el descriu com "un jove ros,  alt -el Jordi Vila deia que no era tant alt- d'ulls blaus, de galtes angelicals, elegant, amb un nota general de timidesa" Més de trenta pàgines del seu llibre Cabotatge mediterrari 1956 -recollit a En mar, volum XVIIIè de les seves obres completes- estan dedicades als quinze dies que Josep Pla i Ricard Boadella van passar plegats a Atenes.

També fou amic de l'escultor Apel·les Fenosa, que conegué al seu estudi de Paris on oferí un improvitzat concert amb Éveline Dubourg -filla d'un important marxant d'art- l'any 1950. Mantenia una bona relació amb Pau Casals, amb qui s'escrivia i visitava amb certa frequència, especialment en l'estada del gran músic a Prada de Conflent.

Amb Eugeni Xammar el va unir una gran amistat. Amb ell protagonitzà uns episodis trascendentals en la seva vida, quan després d'uns fets a l'ambaixada esponyola, a Berlín, fou detingut per la Gestapo, deportat i empresonat a Galícia.

A pàrvuls fou company d'estudis d'en Pere Calders -que el va considerar sempre un dels seus millors amics- d'en Tisner i del filòleg Joan Coromines, a l'Escola Catalana Mossèn Cinto, amb el Sr, Parunella de professor.

Cap al final de la seva vida, esdevinguda prematurament, Boadella es dedicà amb total entrega a l'Assemblea de Catalunya. "Catalanista aferrissat, en tot temps defensà el privilegi de la nostra llengua i de la nostra nacionalitat" (JVB) Va morir sense poder veure el restabliment de la Generalitat pel qual havia treballat incansablement. Es relacionà sobretot amb en Josep Benet, amb mossèn Xirinachs i amb en Pere Portabella, membres actius de l'Assemblea de Catalunya.

L'estiu de 1975, a Santander, on hi era en qualitat de secretari del Concurso Internacional de Piano, sofrí una greu caiguda que li provocà unes lesions internes de les que es va recuperar en part però que acabarien, dos anys més tard, amb la seva vida. Aquesta fou la versió "oficial" de la mort d'en Ricard. La realitat és que al Ricard Boadella se li va detectar, el que llavors en deien un "mal dolent", a l'estiu de 1977 que acabà amb la seva vida pocs mesos després. Tot i així, encara va tenir forces per fer els seus últims concerts a Grècia, Iugoslàvia i Alemanya on hi actua, per darrera vegada el maig de 1977.

En Ricard Boadella i Sanabra morí a Barcelona el dia 2 d'octubre de 1977.

Boadella, contrari a la música "en conserva" sempre s'oposà a enregistrar els seus concerts. Per això es difícil trobar documents sonors de la seva obra. De fet només en coneixem dos: l'Havanera de Ravel i la Sonata Española de Joaquim Cassadó.

L'any 2006, el prestigiós violoncel·lista català Josep Bassal i Riera enregistrà en honor seu, una preciosa composició del Pare Antoni Massana, Remerciement a Ricard Boadella, editada per PICAP.

En Josep Bassal fou l'únic alumne de Ricard Boadella i se'n considera deixeble. Un dels violoncels que fa servir en Josep al seus concerts, concretament un Gagliano del segle XVIII, era d'en Ricard Boadella. En Josep Bassal diu d'en Boadella: "El meu pare tocava el violoncel però es va dedicar a altres coses. Jo vaig estudiar al Liceu, a Suïssa i a Roma, però el meu gran mestre va ser Ricard Boadella, de Sant Feliu de Guíxols. Vaig ser el seu únic alumne i va ser com un pare per a mi. Tocar un instrument històric d’una gran qualitat i pensar que fa més de dos cents anys que és en mans de violoncel·listes i que en el futur estarà a les mans d’altres generacions és un gran plaer. És un violoncel fet per la família Gagliano i el seu avi havia estat aprenent de Stradivarius. L’únic inconvenient és que quan viatjo en avió haig de portar-lo assegut al costat com una persona, i això encareix els viatges"

A Cabra, s'estava a cal Sanabra al Carrer del Doctor Giné i Partagàs núm. 14. És la mateixa casa que actualment ocupa el seu amic Jordi Vila i Brichs quan ve a passar l'estiu amb la seva família. A Sant Feliu de Guixols, on va viure molts anys de la seva vida li van dedicar un carrer. A Cabra, encara no.

Agraïments: Per el·laborar aquesta breu biografia de l'il·lustre cabrenc Ricard Boadella he comptat amb la col·laboració del meu cosí, en Joan Maria Rovira i Queralt, i de les notes que vaig prendre amb una conversa amb el Jordi Vila i Brichs, fa uns anys. Però sobretot de la Pepa Segú, la dona d'en Jordi Vila a qui acudeixo per remenar en la seva prodigiosa memòria. 

També al Joan Rendé que no para d'i·lusionar-me. I al Sergi Boadella, violoncel·lista, nebot en tant que fill d'un cosí germà del Ricard, que s'ha convertit en el seguidor més entusiasta d'aquest treball que esdevindrà un llibre. Al seu pare Albert Boadella i a la seva generositat en facilitar-me l'accés a l'arxiu familiar; a l'insigne mestre violocel·lista Marçal Cervera;  i a la prodigiosa memòria plena de simpatia de l'únic deixeble i alumne d'en Ricard, en Josep Bassal. I a diversos músics i musicòlegs que cada dia entren a la meva vida i de qui ben aviat em veure obligat a publicar els seus noms per la gran ajuda i col·laboració que em presten. I als seus amics d'estiueig, a la gent de Cabra, als de Sant Feliu de Guíxols que el van conèixer amb els que, de mica en mica, anem configurant la biografia d'aquest insigne músic.

La traducció del programa de mà del concert de Belgrad me la va fer el meu entranyable amic Stefan Markovic; i la informació sobre la seva etapa a Galícia la dec a Xosé Comoxo.

Malauradament, el Jordi Vila i Brichs, amic íntim del Ricard ens ha deixat recentment després de quatre anys d'una llarga malatia. Però la seva passió i el seu record encara continua viu en la persona de la Pepa, la seva esposa i de la seva filla, també Pepa, amb les quals tinc el plaer de continuar les converses a l'entorn del seu amic Ricard Boadella.

Josep M Rovira i Valls, febrer de 2013  (revisat abril de 2018)

(1) L'esquella, revista d'informació local, publicada a Cabra l'agost de 1985. Només en va sortir un exemplar amb el número zero.
(2) Jesús Maria Parra i Garriga. La imatge i la memòria. Cabra del Camp i la fotografia 1886-1960 (I)  Cossetània edicions, Valls 2004. 
(3) Traducció del programa del concert a Belgrad: Agència Iugoslava de Concerts. Universitat Obrera Djuro Salaj. Nit de música espanyola. Ricard Boadella. Cel·lo, Espanya. Al piano Vladislav Palfi. Dimarts, 18 d'abril de 1967 a les 20h. (Traduït per Stefan Markovic)
(4) Xosé Comoxo: RICARD BOADELLA UN VIOLONCHELISTA CATALÁN NO CAMPO DE CONCENTRACIÓN DE RIANXO. Article al blog: http://rianxeiros.blogspot.com.es

1851 - Pere Canela Tous / Isabel Vives Rodon

Notaria de Sarral de Bonaventura Ferrer Martí

Sarral, 14 de juliol de 1851. capítols matrimonials entre Pere Canela Tous, pagès de cabra, fill de Joan i Teresa, i Isabel Vives Rodon, filla de Joan i Francesca.
4 f. (dos folis són de la coberta), sign. 2331

Aquesta entrada és interessant perquè hisurten noms i cognoms de tres famílies senceres: Canela-Tous; Vives-Rodon; i la que formen Canela-Vives.

Font:

La col·lecció de documents sòlts de les notaries del districte de Montblanc conservada a Valls (segles XVI-XX) Josep M. Grau Pujol. Centre d’Estudis de la Conca de Barberà. Aplec de Treballs (Montblanc) 25 (2007)

Amb la finalitat d'enriquir aquest blog, si teniu més informació de les persones o families que hi surten, podeu fer-hi les aportacions que desitgeu i les publicarem.

1804 - Andreu Queralt Capdevila / Francesc Vendrell / Joan Vilella

Notaria de Sarral de Francesc Ferrer Porta

Sarral, 12 d’octubre de 1804. Venda d’un hort tancat al terme de Cabra que fa Andreu Queralt Capdevila, pagès, a Francesc Vendrell, també pagès, tots de Cabra, per a lliurar-se d’un censal de 280 lliures 13 sous i 4 diners que feia a Joan Vilella, cursant de Teologia, obtentor d’una capellania fundada a l’església de Lilla. L’escriptura és una còpia literal feta el 1852.
4 f. (dos són de la coberta), hi ha dos documents sòlts, sign. 2333

Aquesta entrada s'hi relacionen quatre cognoms: Queralt, Capdevila, Vendrell i Vilella. El cognom Vendrell potser correspon a cal Llarg. Pel cognom Queralt mireu altres entrades.
Els Capdevila i els Vilella ....???

Font:

La col·lecció de documents sòlts de les notaries del districte de Montblanc conservada a Valls (segles XVI-XX) Josep M. Grau Pujol. Centre d’Estudis de la Conca de Barberà. Aplec de Treballs (Montblanc) 25 (2007)

Amb la finalitat d'enriquir aquest blog, si teniu més informació de les persones o families que hi surten, podeu fer-hi les aportacions que desitgeu i les publicarem.

1790 - Joan Gener Calbó / Joan Queralt Alemany

Notaria de Sarral de Francesc Generès Molins

Cabra, 14 de novembre de 1790. creació d’un censal que fa Joan Gener Calbó a favor de Joan Queralt Alemany, pagesos de Cabra. El primer s’obliga amb una peça de terra de 140 pams de llargada i 72 d’amplada a la partida de la Peixera, dins el mateix terme.
5 f., sign. 2317

Aquesta entrada s'hi relacionen dos cognoms de famílies de Cabra: Gener i Queralt. El cognom Gener ja existia a Cabra des del segle XIV (Januarii) probablement derivà a Giner o a Giné. Pel cognom Queralt mireu altres entrades.

La partida de la Peixera és a .... ???

censal  1 m. [AD] [DR] [HIH] Obligació redimible de pagar una pensió anual o cens a una persona i als seus successors en virtut d’un capital rebut per qui la contrau. (DIEC2)

Font:

La col·lecció de documents sòlts de les notaries del districte de Montblanc conservada a Valls (segles XVI-XX) Josep M. Grau Pujol. Centre d’Estudis de la Conca de Barberà. Aplec de Treballs (Montblanc) 25 (2007)

Amb la finalitat d'enriquir aquest blog, si teniu més informació de les persones o families que hi surten, podeu fer-hi les aportacions que desitgeu i les publicarem.

1782: Josep Elies / Andreu Queralt

Notaria de Sarral de Francesc Moles Pasqual

Sarral, 1 de setembre de 1782. creació de censal que fa Josep Elies a favor d’Andreu Queralt, tots dos pagesos de Cabra.

5 f., sign. 2316

Aquesta entrada s'hi relacionen dos cognoms de famílies de Cabra: Elies i Queralt. A Cabra el cognom Queralt és molt estés. Se'n diuen o sen deien els de cal Queralt (carrer del Vall; de cal Duc; de cal Tomàs; de cal Taclot; de cal Penca; de cal Xanquet; ...??

censal  1 m. [AD] [DR] [HIH] Obligació redimible de pagar una pensió anual o cens a una persona i als seus successors en virtut d’un capital rebut per qui la contrau. (DIEC2)

Font:

La col·lecció de documents sòlts de les notaries del districte de Montblanc conservada a Valls (segles XVI-XX) Josep M. Grau Pujol. Centre d’Estudis de la Conca de Barberà. Aplec de Treballs (Montblanc) 25 (200

Amb la finalitat d'enriquir aquest blog, si teniu més informació de les persones o families que hi surten, podeu fer-hi les aportacions que desitgeu i les publicarem.

L'església romànica de Cabra

 El maig de l'any 2000 es va dur a terme una intervenció arqueològica (1) a l'església de Santa Maria de Cabra per tal de documentar la pared del migdia de l'antiga església romànica de Cabra, descoberta durant uns treballs topogràfics el 1994.

Aquest important treball arqueològic ens ha permès documentar l'existència d'una part de l'església del segle XII, adossada a l'actual església parroquial. La intervenció es pot visitar des de l'interior l'abadia. Concretament és el mur que et queda a la dreta just entrant al garatge i al primer pis de l'abadia. Les restes romàniques de la nostra església formen part del patrimoni visitable de Cabra. La intervenció, entre altres persones vinculades al poble, de mossèn Josep Maria Font, rector que ho era aleshores de la parròquia fou decisiva. A tots els que hi van intervenir els devem el nostre agraïment.

En la introducció de la memòria a la qual ens referim, quan descriu les dades històriques de l'església de Cabra, diu textualment: l'església romànica de Cabra del Camp es data el 1154 en la butlla del papa Anastasi IV, i va ser modificada més tard, construint-se una volta de pedra al segle XIII. Efectivament, a la butlla d'Anastasi IV del 25 de març de 1154, hi figura Cabra entre les esglésies sufragànies de la metròpoli de Tarragona (2).

Aquesta troballa ens hauria d'animar a estudiar en profunditat la vida a Cabra durant una de les èpoques més trascendentals de la seva història: la segona meitad del segle XII (1160- 1194) dades que es corresponen al retorn del terme de Cabra al Comtat de Barcelona i, posteriorment, a la decisió del rei Alfons I d'obligar als veïns de Cabra a viure damunt del Coll i no en cap altre lloc del terme.

Deixem una pregunta a l'aire: l'església que surt citada a la butlla de 1154 és l'església que ha estat objecte de restauració? o potser hi havia altres esglésies al terme de l'antic castell de Cabra?
 
 
(1) La intervenció que es va dur a terme durant els dies 2 i 9 de maig del 2000 fou dirigida per l'arqueòleg Òscar Curulla Ferré. La memòria d'aquesta intervenció es va publicar el 15 de juny del 2000 per l'empresa NEMESIS SCCL i publicada al web de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. Us podeu descarregar l'arxiu en format PDF o veure la memòria a: http://calaix.gencat.cat/handle/10687/8527


(2) 25 de març de 1154: el papa Anastasi IV assenyala els límits, les esglésies i les diòcesis sufragànies de la metròpoli de Tarragona. Consten les esglésies següents: Sant Miquel, Sant Salvador del Corral, Sant Fructuós i Santa Maria del Miracle i la Catedral de Santa Tecla, a Tarragona; Berà; Sant Vicenç i Albinyana; Montmacell, Sedma i Montagut; Santa Perpètua; Montclar i Barbarà; Forès, Guimerà, Maldà i l’Espluga Calva; l’Albi, Avinaixa, Tarrés, Siurana; Alió; Cabra; Sant Pere de Gaià i Santes Creus de Gaià; Vallmoll, Alcover, Sant Joan del Consell, Cencelles, Riudoms, les Borges i Cambrils, Pratdip, Colldejou i Marçà.
Com a diòcesis sufragànies:
Girona, Barcelona, Urgell, Vic, Lleida, Tortosa, Saragossa, Osca, Pamplona, Tarassona i Calahorra. Hom diu que també li pertanyen les que havia tingut abans i les que s’han d’erigir a les Balears. 

1877-1925 : Josep Maria Rendé i Ventosa

Josep Maria Rendé i Ventosa, lluitador incansable pels drets nacionals, considerat el pare del Cooperativisme Català Modern, està molt lligat a la vila de Cabra car era fill de Manuela Ventosa i Queralt, filla de Cabra, concretament de la casa pairal coneguda com cal Queralt -més recentment cal Rendé- es troba al carrer del Vall o carrer Major. Va morir a Cabra el 1925 i està enterrat al cementiri local. Es de suposar que en Rendé feia llargues estades a Cabra on, a més de vetllar per la hisenda familiar, s’hi trobava molt a gust, en paraules de persones que l’havien conegut.


Josep Maria Rendé i Ventosa va néixer a l’Espluga de Francolí el 29 de juliol de 1877, a la tarda de vigília de la Festa Major -al registre hi consta nat el dia 30- en una cambra al segon pis de la casa pairal dels Rendé, situada al número 25 del carrer Major de la Vila.

La mare era Manuela Ventosa i Queralt, filla de Cabra -llavors encara no es deia Cabra del Camp- i el pare, Josep Rendé i Micó, fill de l’Espluga, hereu d’una nissaga establerta a l’Espluga des de feia vàries generacions. Dona Manuela fou una dama culta i sensible, qualitats que sabé infondre profundament en l’ànima del seu fill Josep Maria i del seu germà de Cassimir -que el va sobreviure- del que en sabem ben poca cosa.

Manuela Ventosa era l'única hereva de l'hisenda de cal Queralt de Cabra. Li venia per part de mare, car el seu pare era de Vila-rodona. Els Queralt eren uns dels grans propietaris de Cabra i també industrials donat que tenien dos dels tres molins fariners del poble. La casa pairal dels Queralt, avui al carrer Major (conegut popularment com carrer del Vall i abans dit carrer de Soldevila) núm. 27 de Cabra és una casa molt gran i probablement molt antiga. El seu interior, d'estructura clàssica pairal catalana, s'hi poden comptar diversos arcs apuntats d'estil gòtic. La façana, refeta a finals del segle XVII o principis del XVIII conserva un escut amb dues eines agrícoles (un podall i una aixada?) i la data de 1706. Els Queralt de Cabra -ens referim a aquests Queralt, doncs ni ha d'altres- havien estat una família poderosa i ben relacionada. La prova més evident és que es van poder permetre fer ingressar un dels fills com a monjo a Poblet, en Josep (Ramon) Queralt, monestir del qual en va ser abat (1826-1831) i Vicari General de la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó i Navarra. L'abat Queralt -morí a Cabra el 1845 després de l'exclaustració de Poblet. Amb aquests antecedents no ens ha d'estranyar que la pubilla d'una de les cases més riques de Cabra es casés amb un ric propietari de l'Espluga.

Parlant de l'abat Queralt, l'estudiós Jordi Juncosa, de Cabra, ens ha fer arribar una informació interessant: "L'abat va néixer 2 de juny de 1784, el van batejar com a Ramon Joseph Jauma (sic) Queralt Poblet, malgrat que al monestir de Poblet el van inscriure com Joseph. L'avi de la Manuela Ventosa i Queralt es deia Jaume Queralt Llobera, s'estima nascut sobre el 1695. El vincle comú és el matrimoni Macià Queralt amb Maria Llobera. Aquesta parella eren rebesavis de l'abat i besavis de la Manuela.

Hi ha discrepàncies en els llocs on Rendé va estudiar. Sembla que Rendé va completar la primera ensenyança al col·legi del Sr. Roig de l’Espluga, fins als 13 anys. Posteriorment ni ha que afirmen que va començar el batxillerat a l'institut municipal que hi havia a l'antic convent la Mercè a Montblanc, a Vilanova o a Valls. On tothom coincideix és en que hagué d’abandonar els estudis amb 17 anys -tercer curs- per problemes de salut. Rendé no era un home malaltís, segons el criteri de l’època, però tota la seva vida -la mort prematura ho evidencia- va tenir el que anomenaríem una salut delicada. La meva avia, la Maria Vendrell, m’explicava que el Sr. Rendé venia sovint a Cabra sobretot quan no es trobava gaire bé: uns quants dies a Cabra i li semblava que ja tornava a tenir forces per fer la seva feina, deia.

De nou a l'Espluga, Rendé s'integrà intensament en l'estructura social espluguina fundant i liderant diverses entitats culturals. Fou el 1902 que la seva iniciativa el portà a crear la Cooperativa Agrícola i posteriorment la Caixa Rural. És en la vessant del cooperativisme en el que Rendé excel·lí. Des de l'impuls per a la fundació de diverses cooperatives, sindicats i cellers a la Conca i al Camp; la creació de la Federació Agrícola de la Conca de Barberà (1916); fins a liderar projectes agraris nacionals com a cap d’Acció Social Agrària de la Mancomunitat de Catalunya (1919) fins que la dictadura de Primo de Rivera estroncà l'impuls del país (1923-1930) Se'l coneix com l'Apòstol del Cooperativisme de Catalunya. La seva vinculació amb Cabra fou constant durant tota la seva vida, tant per tenir cura del patrimoni familiar com per fer-hi estades de repòs.

Es casà amb Nativitat Sabaté Poblet, de Montblanc, filla del que fou alcalde de la Vila Ducal, Josep Sabaté Civit i de Filomena Poblet. Tingué dos fills, Josep Maria i Nativitat.

Fou precisament a Cabra on Josep Maria Rendé hi trobà la mort el 6 de juny de 1925. Tenia 48 anys. El seu enterrament fou una gran manifestació de dol. Conten que la cua del dol va arribar del cementiri fins a cal Queralt. El diari La Vanguardia publicà unes fotografies molt expressives de l'esdeveniment. Al cementiri de Cabra hi ha una senzilla placa en el nínxol familiar.

A la seva mort, la família restà a l'Espluga. La seva vídua, Nativitat Sabaté Poblet havia donat la torre del portal de Bové, del clos emmurallat de Montblanc, a la Mancomunitat de Catalunya amb la finalitat de restaurar-lo i evitar que s'enderroqués, el febrer de 1922. La restauració s'acabà precisament el juny de 1925, data de la mort de Josep M. Rendé, pocs mesos després de la dissolució de la Mancomunitat.

El seu fill Josep Maria aviat es va fer càrrec de les propietats familiars.

En Josep M. Rendé i Sabaté, casat amb la Sra. Maria Masdéu, tingué a la vegada dos fills, el Josep M que viu a l'Espluga i el Joan Rendé i Masdéu, actual propietari de la casa pairal dels Queralt o dels Rendé al carrer Major de Cabra del Camp.

“Propietari agrícola catalanista, partint de la seva vila natal, impulsà el moviment cooperativista agrari, que prengué forma en caixes rurals, sindicats agrícoles i cellers. Es convertí en un referent en aquest sector, condició que el portà a pronunciar conferències arreu del territori i a oferir assessorament als diversos sindicats. Formulà la seva reflexió en la proposta d’articulació dels sindicats en federacions agrícoles, amb l’objectiu de conferir-los autoritat en l’elaboració i comercialització dels productes. Autor de llibres i articulista de temes agraris, va plasmar magistralment la psicologia dels pagesos. Nomenat director del Servei d’Acció Social Agrària a la Mancomunitat de Catalunya, desenvolupà una gran tasca per crear o consolidar sindicats. Aquesta carrera professional, però, es veié truncada amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera, moment en què Rendé és separat del càrrec, junt amb el sector catalanista, per protestar per una purga d’aquest règim cap a un científic social.”

Per saber-ne més:

Revista EL FRANCOLÍ. 30 juny de 1925 L'Espluga de Francolí (1925)
Revista EL FRANCOLÍ. Centenari JM Rendé i Ventosa L'Espluga de Francolí (1977)

GAVALDÀ, Antoni; Josep Maria Rendé i Ventosa - Cossetània (2005)












GAVALDÀ, Antoni; El batec periodístic d'un dirigent cooperativista català: Josep Maria Rendé i Ventosa: Escrits 1903-1925 - Cossetània (2008)

Darrera actualització: 31 de desembre de 2012